La llegenda del Pirineu.

La llegenda del Pirineu.

Catalunya té una forta tradició dels grecs i llatins, cristal·litzada en la fundació d’Empúries i de la fundació de Tàrraco pels romans. Dins de la mitologia greco-llatina un dels principals herois es en Hèracles, (nascut de Zeus i Alcena, per això també dit Alcides)en grec o en Hèrcules en llatí, i els seus dotze treballs que va tenir que realitzar per redimir la seva anima per les ofenses comeses i trobar finalment l’immortalitzat. Dins d’aquesta mitologia és on tenim que trobar el naixement del Pirineu i la pròpia fundació de Barcelona. Tots els estels de la esfera celeste, sostinguda per el Titan Atles trobarem les constel·lacions de que ens parla la nostre llegenda fonamentalment la constel·lació d’Hèrcules i les Plèiades on si troba l’Atlàntida. Constel·lacions que es poden veure en els cels obres del estiu o hivern, des de les muntanyes del Pirineu, amb tota claredat, perquè no es perdi en la memòria els fets esdevinguts. La Atlàntida ens en parla en el seus diàlegs el mateix Plató.

Uns del principals poetes de la nostre Renaixença és en Jacint Verdaguer, que ens del·laïta amb la seva sonoritat de la llengua catalana en els poemes, sobre les muntanyes del Pirineu, en l’Atlàntida en especial en el cant primer sobre l’Incendi del Pirineus i el poema del Canigó.

El poema ens conta com “Pirene” filla d’en Túbal- net de Noé- i com a reina d’España, sucumbeix per les flames espargides per tot el Pirineu, des de Roses al Canigó promogudes pel Gegant Gerió, monstre de tres testes, que té que matar en Hèrcules en els seus treballs i robar-li els remats, per no voler sucumbir a la seva seducció i pel dol que porta dels seu pare mort pel mateix gegant. El Gegant cala foc als boscos i pastures de la contrada que amb grans flamarades i fums es veuen de molt lluny, per evitar la seva fuga. Alcides que ve de abatre el gegant de la Crau a la Provença, si hi acosta i de camí cap a les Hespèrides, el jardí de les pomes d’or que té que robar més enllà de les Columnes d’Hèrcules al Gibraltar, on els dos mons del Mediterrani i l’Atlàntic es separen, però ja no hi arriba a tems. Fa referencia a la recerca del velló d’or, per els Argonautes al Colcos al altre extrem del mon conegut al orient pels grecs i al mig Europa com la Venus de la mitologia. Pirene mort per les flames que cobreixen tota la serralada, quedant destronada d’Espanya. Alcides per l’enamorament que tenia de la Pirene, i vora del cadàver el grec plora i sospira, li alçà un magnífic mausoleu amb les roques que son tots els Pirineus que s’enfonsa al Cap de Creus, amb els regalim d’or i plata dels roents singles que baixen fins el Conflent i Portvendres. Després baixaria fins a Montjuic on va prometrà que fundaria Barcelona (Barca- nova).

La Fundació de Barcelona.

El poeta ens fa bellíssimes descripcions dels singles, el foc, l’aigua referent al Diluvi i l’Arca de Noé, els camps, les ribes, les plantes aromàtiques, la boira, els nius d’àligues, conques, vilatges, les voreres marítimes, els núvols … També ens fa una referencia al brau Roldan, el comandant dels francs, que amb les amenaces, el seu mall envia fins Esterri.

Dels vestigis que tenim a Barcelona d’en Hèrcules podem destacar que té un carrer dedicat a ell, prop de la Plaça de Sant Just, al Portal del Àngel al cantonada amb la Font de Santa Ana, on unes mètopes ens recordem els treballs del heroi. I per últim la font que inicialment estava en el Jardí de la Esplana quan vingueren els reis en Carlos IV el 1802 que actualment està en la confluència del carrer Rosselló amb Passeig de Sant Joan.